8 d’abril del 2012

CONCURS BIBLIOTECA 2012


Com ja sabeu, en febrer passat el Consell Escolar de la nostra escola va suspendre les Activitats Complementàries per aquest curs.
Una d'aquestes activitats és el Premi Literari 2012 que havia convocat la Biblioteca Escolar.
Es va decidir no donar cap premi material. Però com a reconeixement del treball que ha suposat per tots els participants el fet de redactar un conte, la Comissió de Foment de la Lectura ha decidit publicar els textos seleccionats per participar en el Premi Sambori 2012.
De tots els participants de cada classe, els companys han triat aquell que més els ha agradat, i la comissió després ha seleccionat els que CLARAMENT havien escrit els alumnes, encara que amb una mica d'ajuda dels pares  o mares els d'infantil.
Recordem que el text l'havia d'escriure l'alumne.

A continuació anirem penjant els textos que s'han seleccionat.
Enhorabona pel vostre esforç i bona sort al Sambori.

La Comissió de Foment de la Lectura.

EL XIQUET I LA MASCOTA. Marcos Cervera


EL XIQUET I LA MASCOTA

Autor: Marcos Cervera.  Infantil 5anys A

Hi havia una vegada un xiquet que tots el s dies li deia a sa mare que volia tindre una mascota. Però sa mare no sabia quin tipus de mascota seria l’adequada pel seu fill.
Al xiquet li agradaven els gats i els gossos, però clar hauria de ser responsable amb ells.
El gos s’ha de passejar tots els dies i al gat has de deixar-lo tranquil, i no fer-lo rabiar, perquè et podria arrapar.
El xiquet tenia un preocupació: trobar a la seua mascota i per fi se li va ocórrer que tal vegada un hàmster seria la ideal, ja que podria jugar i no li donaria massa feina.
Ara a soles havia de convèncer a sa mare que li’n comprara un.
De sobte un dia li va caure una dent i per la nit la va ficar baix del coixí, al dia següent, quina sorpresa! No hi havia diners, sinó un ratolí que volia quedar-se a viure amb ell. A la fi tenia una mascota!

I conte contat, aquest conte s’ha acabat.

EL LLAPIS QUE NO VOLIA ESCRIURE. David Roca


EL LLAPIS QUE NO VOLIA ESCRIURE

Autor: David Roca Tauste. 2n B de Primària

Hi havia una vegada un xiquet que tractava mal al seu llapis, perquè el manossegava, el llençava a terra, el perdia...
El llapis estava molt enfadat i va deixar de funcionar.
El xiquet li va demanar disculpes i li va prometre que es portaria bé amb ell.
Així que el llapis es va ficar content i va tornar a escriure.

EL CUC PLAS. Paula Lei Castillo


EL CUC PLAS

Autora: Paula Lei Gimeno Castillo. 2n A de Primària

Hi havia una vegada UN CUC ANOMENAT Plas. Un dia va eixir de passeig i va vore una llebre. Va pensar: què bona i com corre! El cuc Plas es posà trist pqeruè volia ser com la llebre.

Després va vore un esquirol i pensà: com s’enfila pels arbres!
El cuc Plas es ficava trist sempre que mirava els altres animalets, com ara el colom, el tito real i una tortuga molt bonica. La tortuga va vore com estava el cuc i li va dir:
-          No estigues trist cuc Plas, tinc una idea. Per què no vas a casa del mussol? Ell arreglarà el teu problema.
-          Tu creus? Li va dir el cuc.
-          Clar que sí, amic. Vinga, que jo t’acompanye.

I les dos es varen anar a casa del mussol. El mussol li va dir que s’anara a casa a dormir, a l’endemà tindria una meravellosa sorpresa.
I el cuc va fer com li digué el mussol i es va convertir en una papallona de molts colors.
I conte contat, conte acabat!!

EL GOS QUE VOLIA SER GAT. Jaume Flores


EL GOS QUE VOLIA SER GAT.

Autor: Jaume Flores. 3r de Primària.


Fa molts anys en un poble xicotet de València vivien en una granja a les afores un gat i un gos junt amb altres animals.
Hi havia un galliner amb moltes gallines, un gall i pollets, també hi ha un cobert amb quatre porcs, unes quantes vaques i algún ànec.
El gos s’anomenava Curro, era gran i molt fort, en canvi el gat Patàn que era prim i xicotet estaba tombat al sol a totes hores.
El pobre Curro treballava de sol a sol tot el dia vigilant els animals, el terreny i la granja. El gos pensaba que si fora Patan no tindria tant de teball. Un dia de repent es despertà Curro i al donar els bons dies a tots els animals fa miaaaauuuu, miaaauuu!
Què esglai es donà! A cuita corrents anà al bany a mirar-se a l’espill.
Què sort la meua! Sóc Curro el gat! Ara puc tombar-me quan vulga i no treballar mai més, pensaba el gat Curro; i en canvi el gat Patàn haurà de vigilar i treballar com un negre!
Un dia mentre dormía el gat Curro va sentir un soroll molt fort: eren uns lladres! Que anaven a furtar a la granja.
Déu meu! Pensava Curro els espantaré amb els meus lladrucs. Llavors s’escoltaren uns miols.
Ja, ja, ja! Es rigueren els lladres, no hi ha ningún gos que ens puga espantar, solament un petit gat, anem a llançar al riu al gat.
De sobte es va despertar Curro i era tot un somni, molt pensatiu va exclamar:menys mal que són un gos, no em queixaré mai més.
Des d’aleshores Curro va ser feliç per sempre i mai més va tindre enveja de Patan.

Conte contat, conte acabat.

EL RAT PENAT ENAMORAT Asiel Caballero


EL RAT PENAT ENAMORAT
Autor: Asiel Caballero. 4t A de Primària.

Cova del Cantarit, un pare, una mare, la filia major i el fill xicotet, aquesta es la meua família, la família Ratpunjat. Em presente, jo sóc, Mikvi el fill xicotet. Som la família de rats penats més famosa de la cova. Per què? Preguntareu. Perquè mon pare es el rei del país.
És el rat penat més respectable de l' univers, el coneixen per tot arreu. La nostra missió: espantar a les persones que volen entrar a la cova.
Quin és el problema? Que haig d'heretar la corona de mon pare ja que està obligat pel reglament del país, que qui té que heretar és el mascle de la família, encara que no siga el major. I jo no la vull.
Sóc un rat penat un poc despistat i desmanotat i volen que siga el futur rei !!!
Vos contaré un poc per damunt com sóc.
Quan els rats penats naixen, de seguida s'enganxen a la mare amb les ungles per a no caure a terra i.... què em va passar a mi? que vaig nàixer de cul. I que passa si naixes de cul? Que no vaig poder agafar-me a ma mare i... cataplafff a terra que vaig anar. Ja des de llavors, mon pare es va adonar que jo no seria un bon rei. Era molt revoltós i inquiet.
Una de les regles més importants, és no eixir de la cova, perquè és molt perillós, ja que els humans en un mal colp que ens donen, ens anem a l'altre barri.
Sols poden eixir els mascles majors de la cova per a buscar menjar.
I que faig jo? Doncs, eixir de la cova.
Al principi tenia molta por, però una vegada un humà, en eixir corrent de la cova, se li va caure una foto. Quina foto! Era meravellós el que es veia en ella. Un cel blau preciós, i jo volia volar per eixe cel.
A l’eixir, el primer que vaig veure no va ser eixe cel que buscava, era més preciós encara. Era la xiqueta més bonica que havia vist en la vida (tampoc he vist moltes). Vaig arrimar-me a ella amb molt de silenci per a no espantar-la però es girà i em va veure. No va cridar com normalment fan els humans, no. Es va quedar mirant-me i em va preguntar quin era el meu nom. Jo no sabia que fer ni que dir, estava molt nerviós i l'únic que se me’n va ocórrer va ser pegar un crit i eixir volant cap a la cova.
Vaig passar unes dies molt estranys, no sabia que em passava, notava alguna cosa en la panxa, com si tinguera papallones. La meua germana em deia que estava enamorat. Però, com anava a estar enamorat d'una humana? no podia ser.
Al quint dia, vaig fer-me el valent i vaig tornar a eixir. Allí estava ella, tan bonica, amb eixos ulls blaus com el meu cel.
Vaig acostar-me a ella i tartamudejant li vaig dir: -Mik-vi, em di-uen Mik-vi i- a -tu? Hola Mikvi, a mi em diuen Matora, vols jugar amb mi?
Jo no sabia que dir-li, com anava a jugar jo, un rat penat, amb un humà?
Doncs, com jo era tan valent, li vaig dir que sí. Ella corria, jo volava, m'agafava de les ales i pegàvem voltes per tot arreu. Fent eixes coses estiguérem molts anys i sense adonar-nos vàrem créixer.
Un dia, Matora no estava on sempre i vaig decidir anar a buscar-la més lluny. La vaig trobar, però.... que és això???? En qui està? Ooooh, no, no, s'estava besant amb un humà, no podia creure el que estava veient.
Em vaig posar molt trist, jo que anava a dir-li que m' havia enamorat d'ella!! Acabava de discutir amb mon pare perquè ell anava a passar-me ja la corona i jo no volia. Jo sols volia estar amb Matora.
Ella em va veure i molt contenta es va acostar i em va dir:- "Hola Mikvi, et presente a Epty, és el meu nuvi." Vaig mirar-la amb els ulls molt tristos i vaig començar a volar sense dir una paraula.
Vaig parlar amb mon pare i li vaig dir: "Pare, ja és hora de que jo siga el rei"
-"Però, com es això? Per què has canviat d'opinió?"
Li vaig contar tota la història. Al principi s’enfadà molt amb mi, però després me digué:
-" Eres com jo, a mi em va passar el mateix, ta mare també era humana".
Cooooooom? Ma mare? Una humana? Com podia ser això? No m'ho podia creure. Com va a ser ma mare una humana?" Li vaig preguntar. I em contà un secret que només ho saben poquets rats penats, sols els més importants.
Em contà que passant la muntanya hi ha un xicotet llac, que la seua aigua és màgica i el humà que la beu, es converteix en rat penat per a sempre i que ma mare va beure eixa aigua perquè es va enamorar de mon pare.
Dos dies abans de la coronació, el meu pare em va convidar a eixir amb ell i amb els altres mascles de la cova a buscar menjar per a la festa de coronació. Em va dir que ja estava preparat per a acompanyar-los.
Només eixir de la cova, allí estava ella, era Matora i tenia eixos ulls dels que m'havia enamorat, molt tristos. Es va girar com la primera vegada i cridar:
-Pare, aquesta és Matora.
-Perquè estàs tan trista? Li vaig preguntar.
-Perquè te'n vas anar d' eixa manera? Em preguntà Matora. –He estat molt trista des d'aquell dia.
Li vaig contar que estava enamorat d'ella i al veure-la besant-se amb Epty no ho vaig poder suportar.
-Pero Mikvi, m'ho tenies d’haver dit, perquè jo sentia el mateix. Però açò és un amor impossible, jo sóc una humana i tu un rat penat. Va dir Matora.
-Hi ha una solució. Li digué. –Però jo no te puc obligar. l mon pare i jo li contarem el secret del llac màgic.
No s'ho va pensar dues vegades: -On està eixe llac? Vull beure l'aigua màgica, vull convertir-me en una rata penada. T'estime, estic enamorada de tu i vull passar la resta de la meua vida amb tu, i em dóna igual com siga.
Aleshores, mon pare ens portà al llac, Matora va beure de l'aigua màgica i es va convertir en la rata penada més bonica del món.
Entrarem a la cova i tots els rats penats que hi havia, vos assegure que eren molts, varen dir a la vegada: -OOOOOOOOHHHHHHH!!!! Qui és aquesta rata penada??? Estaven sorpresos.
- Escolteu-me tots!!! Vaig cridar.
Aquesta és Matora, la meua novia i futura reina de Cantarit.
Va arribar el dia de la coronació i també de la meua boda amb Matora. Va eixir tot perfecte.
Hui és el dia de la coronació del meu fill, i per a celebrar-ho hem eixit tots de la cova i estem volant pel cel que una vegada em va fer somiar.
FI

EL LLIBRE DEL TEMPS Belén Martí


El Llibre Del Temps
Autora: Belén Martí Martínez. 5é A de Primària
Hi havia una vegada una xiqueta anomenada Elina. Vivia en un poble de Rússia. Fa uns mesos, Elina va trobar un llibre estrany a la seua habitació;un llibre que no havia vist mai ni a la biblioteca del seu poble ni a cap altre lloc. Elina hi era a casa i va baixar a la cuina on estaven els seus pares. Elina li preguntà als seus pares que si havien deixat un llibre a la seua habitació sense voler. Els li varen dir que no i que,a més,no l’havien vist abans. Elina va pensar que tal vegada ella no ho recordava, però sí l’havia pogut agafar de la biblioteca del seu poble. Elina corrent, es va dirigir a la biblioteca del poble.
Allí també va preguntar pel llibre a la bibliotecària i tampoc aquell llibre pertanyia a la biblioteca. Elina se n’anà de la biblioteca molt sorpresa. Elina va mirar el rellotge i era tardíssim. Havia d’anar ràpid a casa; abans que els seus pares la renyiren per haver arribat tard a sopar,perquè ells sempre sopaven a les nou en punt. A l’endemà, que era dissabte, Elina es va alçar i va baixar a la cuina. Va desdejunar i tornà a pujar a la seua habitació. Elina va encendre el seu ordinador i buscà per Internet el llibre que havia trobat a la seua habitació. A Internet tampoc ficava res del llibre ;no trobà cap cosa.
La xiqueta havia quedat a la una de la vesprada amb els seus amics del col·legi al parc; però Elina no podia anar amb ells. Elina va obrir el llibre i va llegir unes paraules entranyes "SALI SALA JO...ANAR...JA..TÚNEL!!!!
En pronunciar aquelles paraules,l’habitació d'Elina es tornà de forma de túnel i de diferents colors. Després d’uns cinc minutets , es va adonar que estava a la Prehistòria de sobte va aparèixer un tiranosaure corrent i semblava que estava molt enfadat , perquè al tiranosaure li havien agarrat uns xiquets un ou del tiranosaure. A Elina l’impressionà tant veure un tiranosaure que va deixar caure el llibre i es quedà amb la boca oberta.

Però,Elina va reaccionar ràpid. Quan va mirar al tiranosaure s’adonà que havia de córrer el més ràpid possible i amb totes les seues forces.
Quan va mirar al seu darrere , ja no el veia. Ja més tranquil·la , Elina es va asseure a terra i va buscar la pàgina on va trobar , novament aquelles paraules . Quan Elina va tornar a dir les paraules màgiques ,ella no va pensar que caldria concentrar-se molt per a poder tornar al seu temps i a la seua llar amb els seus amics. Així doncs,després de menys d’un quart d’hora, va aparèixer a l’Edat Mitjana.
Elina va mirar el seu braç esquerre i ...el llibre no estava!.
Elina va buscar per tota la zona d’on ella hi era ; també va decidir preguntar per ell a algunes persones —"Un llibre marró i gros "...En això passaven uns guardians del poble . Elina va vore que tenien el seu llibre però li donava por de demanar-li el llibre i que era l’autoritat del poble. Així doncs va preguntar-li d’on era , on l’havien trobat i a qui se’l emportava . Els guardians li varen dir que se l’havien trobat en un bosc llunyà i que el llibre era per al rei. Elina va dir-li que si podia acompanyar-los per a conèixer al rei del poble, i els guardians li varen dir que sí podia conèixer al rei. Quan varen arribar a l’habitació on estava el rei , Elina va dir-li gracies, i els dos guardians li van dir de res.
Elina i el rei es van conèixer. Al final de la conversa , el rei ensenyà el llibre que li havien portat els seus guardians . Elina havia de pensar en alguna cosa per tal de despistar el rei durant uns segons. A la xiqueta se li va ocórrer una bona idea. Elina va cridar molt fort i assenyalant la finestra va cridar: "Un drac!" I quan el rei es va despistar, Elina va córrer cap al rei i li va agafar el llibre . Elina ràpidament , va buscar les paraules màgiques. Les va trobar de seguida i va dir les paraules màgiques just a temps per desaparèixer i que no la capturaren.
En dir les paraules , es va trobar al futur. Elina va mirar el llibre per vore si el llibre estava amb ella i quan va mirar el llibre estava amb ella. Elina va córrer cap a la seua casa. Va cridar al timbre i quan van obrir la porta, Elina es va sorprendre molt en veure’s a ella mateixa de major. L'Elina del futur va presentar a l'Elina del passat a la seua família.
La Elina del futur i la l'Elina del passat es van mirar l'una a l’altra i s’ho van explicar tot. Quan l’Elina s’havia d’anar al seu temps , però la l'Elina del passat no volia. Elina del passat li preguntà a l’altra que perquè no li volia dir res del seu futur L'Elina del futur li va dir que hauria d’esperar i viure tot allò que li deparara el destí. L'Elina del futur li demanà a la del passat que guardarà el secret .
L'Elina del passat va dir altra vegada les paraules màgiques. Però, l’Elina del present encara no sabia de qui era el llibre .Aleshores van cridar al telèfon de casa , estava cridant el seu iaio i la seua mare li va dir que agafara el telèfon de casa el seu iaio li va dir pel telèfon que el llibre que havia encontrat la setmana passada a la seua habitació li va dir que era de ell
Però,Elina va dir-"Espera,dius que era teu, no?" i el seu iaio li diu "Si, ara és teu Elina. Elina el teu llibre ja no em pertany, perquè jo ja no puc viatjar ni res, sóc bastant vell ja per a viatjar"-va dir el seu iaio -A i que no se m’oblide que el llibre que tens és el "LLIBRE DEL TEMPS".
I , sabem de qui és el llibre ara!

EL XIQUET QUE ES MENJAVA ELS FORATS. Francisco Camacho


EL XIQUET QUE ES MENJAVA ELS FORATS
Autor: Francisco Camacho Verdeguer. 5è B de Primària.
Açò era una vegada un xiquet anomenat Raül. Un dia en el col·legi abans d’eixir al pati es va adonar que no portava l’esmorzar. I va demanar als xiquets si li podien donar un poquet dels seus esmorzars, li varen dir que no. tots varen eixir al pati i ell es va quedar dins de la classe. Va pensar que potser es podia menjar els forats de la taula, i així ho va fer. El primer tenia sabor a torró, el segon tenia sabor a menta, el tercer tenia sabor a llima...
Es va quedar molt bé, i enseguida va eixir al pati. Quan entraren a classe tots veien la taula de Raül relluenta. Tots creien que l’havia netejat amb un torcamans. Tots es quedaren bocabadats i Raül continuava rient-se. Es reia tant que aplegà un moment que s’hagué d’anar a casa. La seua mare li va dir que per què venia a casa tan prompte, i Raül li va dir que havia anat perquè tenia fam. Sa mare creia que l’havien expulsat i li va enviar a la seua habitació a dormir i li va dir que es quedava sense menjar.
El xiquet agafà un llibre i es va posar a llegir-lo, es va recordar de que la seua iaia li havia donat un llibre de conjurs, i va buscar el conjur de fer aparèixer un avió, i ho va aconseguir. I es va anar de la seua habitació. Cada finestra que passava es menjava el seu forat. Tenien sabor a: maduixa, vainilla, fusta... Malgrat el seu banquet es va anar al col·legi.
Els xiquets el varen vore dalt de l’avió i li deien cridant que s’anava a matar.
El mestre en vore'l va dir: “estàs boig”, baixa ara de seguida de dalt o sinó li diré a ta mare que és el que estàs fent.
Raül va baixar de l’avió i li va dir al mestre que de seguida entraria a classe. Aleshores va dir a l’avió que desapareguera. I va entrar a classe, va començar a fer una redacció, però s’avorria, va decidir fer un dibuix del viatge que havia de fer. El mestre el va pillar i li va tirar fora de classe. La seua taula estava igual de brillant, però varen vindre uns xiquets i li la varen embrutar. El xiquet va entrar a classe i la va netejar amb un torcamans.
El mestre li va dir que perquè havia entrat, i ell li va dir que va entrar per a netejar la taula, el mestre es va enfadar molt. El xiquet es va  anar fora, en acabar la classe el xiquet va entrar dins i el professor li va dir que entrara pels seus materials i es va anar cap a la seua casa.
Quan va arribar a casa la seua mare li va preguntar com havia passat el dia. Raül li va dir que bé, i la seua mare que no podien tindre menjar perquè no en quedava. El xiquet es va anar a la seua habitació molt enfadat. I com no tenia res per a menjar va tindre que menjar-se els seus forats de l’armari, els forats sabien a espinacs, tomaca, bròquil... i no li agradaven, clar com no li agradaven va baixar a vore si trobava alguna cosa per menjar: pomes, mandarines, llimes, peres... es va menjar tota la fruita que hi havia al gerro i es va quedar a gust. Raül després de menjar es va anar a la seua habitació com si res.
Quan va arribar es va ficar a vore la tele, que hui feien la seua sèrie favorita, de repent es va posar a ploure. El xiquet es va enfadar un poc, perquè clar si es posa a tronar, hi ha que tancar la tele perquè l’antena es poc trencar. Aleshores va pensar el que podia fer i se li va ocórrer que podria anar a l menjador a per la seua màquina de jocs. Raül es va quedar una estona jugant fins que va parar de ploure. Quan va parar tenia molta fam, però no quedava res. Aleshores va anar a la taula del menjador i sí que hi havia forats de sabor a mandarina, gelat de nata, coco... quan va acabar es va anar al col·legi.
El professor l’esperava en la filera per entrar a classe. En entrar tocava Educació Física. Només entrar els va dir que calfaren i que desprès pegaren 10 voltes al pati. Raül ja es trobava un poquet cansat en la sisena volta, però va anar al mestre per preguntar-li si podia beure aigua. El mestre li va dir que sí que podia. El xiquet va anar a vore si tenia aigua, però no tenia i les fonts no anaven  , aleshores li va tocar entrar dins del col·legi a omplir la botella d’aigua.
Va anar al vàter però estava tancat. Raül va decidir menjar-se els forats de la porta, se’ls va menjar i va seguir donant voltes al pati. Li faltaven quatre voltes, les va fer i aleshores el mestre els va dir que anaven a jugar al cementeri, ell anava amb els que pitjor jugaven.
Aleshores estava clar que els anaven a guanyar. Varen traure els de l’altre equip i li varen donar a Raül en la panxa. Quasi vomita Raül tots els forats que havia menjat. El professor en veure tots els forats li va dir que s’estiguera en casa uns dies per a trobar-se millor de la panxa.
La seua mare i ell van a anar al metge a vore els tractaments que havia de prendre, al dia següent el xiquet que volia tornar al col·legi, però la seua mare li va dir que no podia anar que havia de reposar uns quants dies. Raül ho va comprendre i es va quedar a la seua habitació a dormir. El  dia següent sempre es ficava menjar i aigua. I a vegades quan se l’oblidava l’esmorzar els seus companys sempre li donaven menjar o aigua, des d’aquell dia la seua mare tampoc se l’oblidava revisar la cartera.

KIKO "EL ROSCO". Eva Chilet


Kiko "el Rosco"
Autora: Eva Chilet Martos. 6è de Primària.
Al poble de Massamostaza vivia un xiquet anomenat Kiko. Tenia 10 anys d'edat, no era massa prim, ja que li agradava moure molt la barreta, sobretot quan es tractava d'entrepans i d’oleos.
Tenia els ulls verds, els cabells agraïts color castany, i les galtes rosades i amb unes poques pigues.
Gairebé sempre vestia pantalons amples i camisa a quadres.

Un dia jugant a futbol amb els seus companys de classe a l'escola, li va caure l’entrepà a terra, per la qual cosa es va quedar famolenc i malhumorat, no va parar de plorar fins que va arribar a sa casa.
Li va explicar a la seva mare que li havia passat.
Aquest li va dir:
- Mare, has de buscar un remei perquè aquest fet no em torne a passar. La seva mare no parava de pensar quin seria el remei.
Tot d'una se li va ocórrer que aniria al forn perquè li fessin un pa en forma rosco amb un petit forat al centre.
L’endemà va anar al forn de Noèlia, una vena i amiga de la seva mare, li van explicar el producte i al dia següent Noèlia prepara l’anomena’t Rosco com havien quedat.
Així cada matí anava Kiko al forn i comprava el Rosco, perquè la seva mare prepara l’entrepà per portar-lo al col·legi.
La seva mare li posava un cordó perquè Kiko hi pengés al coll.
Quan sortien al pati Kiko es posava a jugar a futbol amb el seu rosco al coll penjat, així no se li queia i li donava mossegades de tant en tant.
Des d'aquell dia sempre es penjava el rosco al coll i els xiquets li deien Kiko el rosco.
A causa de aquest mal nom Kiko el rosco es va fer conegut pel poble. Tots coneixien a Kiko el rosco.
Moltes mares van anar a comprar al forn de Noelia el famós entrepà de Kiko el rosco, perquè era molt còmode ja que els xiquets jugaven i menjaven al mateix temps.
Noèlia va guanyar molts diners gràcies a aquest producte, per la qual cosa Ii va fer a Kiko la proposta de ser el seu soci.
- Kiko! va dir Noèlia.-T 'agradaria ser el meu soci?
Kiko no s'ho va pensar dues vegades, ja que sempre estaria envoltat de pastes, dolços, pastissos salats ..., el seu somni fet realitat.
-Siiiiuiiiiii. va dir Kiko.
-Aprendré l'ofici i seré el millor forner del món.
Així es va proposar Kiko.
Així passaven els dies imaginant nous productes per vendre que Ii agradessin a la gent, com tenia molta imaginació preparava gran quantitat de mostres.

Des de llavors sempre pensava en fer propostes de nous productes per al forn: salats, dolços, dolços i salats, cap barreges variades que produïen sabors extraordinaris.
Al pas deis anys es va fer un bon forner i cuiner de postres.
Anava gent de tots els pobles de la rodalia a comprar al forn de Kiko el Rosco.
A poc a poc es va fer tan conegut que va decidir presentar-se a concursos i sempre els guanyava.
I tant de bé que va decidir fer el seu propi programa de televisió.
Gràcies al seu esforç, voluntat pròpia i treball va aconseguir tot allò que desitjava i molt més.

Fi