EL RAT PENAT ENAMORAT Asiel Caballero

EL RAT PENAT ENAMORAT

Autor: Asiel Caballero. 4t A de Primària.

Cova del Cantarit, un pare, una mare, la filia major i el fill xicotet, aquesta es la meua família, la família Ratpunjat. Em presente, jo sóc, Mikvi el fill xicotet. Som la família de rats penats més famosa de la cova. Per què? Preguntareu. Perquè mon pare es el rei del país.

És el rat penat més respectable de l' univers, el coneixen per tot arreu. La nostra missió: espantar a les persones que volen entrar a la cova.

Quin és el problema? Que haig d'heretar la corona de mon pare ja que està obligat pel reglament del país, que qui té que heretar és el mascle de la família, encara que no siga el major. I jo no la vull.

Sóc un rat penat un poc despistat i desmanotat i volen que siga el futur rei !!!

Vos contaré un poc per damunt com sóc.

Quan els rats penats naixen, de seguida s'enganxen a la mare amb les ungles per a no caure a terra i.... què em va passar a mi? que vaig nàixer de cul. I que passa si naixes de cul? Que no vaig poder agafar-me a ma mare i... cataplafff a terra que vaig anar. Ja des de llavors, mon pare es va adonar que jo no seria un bon rei. Era molt revoltós i inquiet.

Una de les regles més importants, és no eixir de la cova, perquè és molt perillós, ja que els humans en un mal colp que ens donen, ens anem a l'altre barri.

Sols poden eixir els mascles majors de la cova per a buscar menjar.

I que faig jo? Doncs, eixir de la cova.

Al principi tenia molta por, però una vegada un humà, en eixir corrent de la cova, se li va caure una foto. Quina foto! Era meravellós el que es veia en ella. Un cel blau preciós, i jo volia volar per eixe cel.

A l’eixir, el primer que vaig veure no va ser eixe cel que buscava, era més preciós encara. Era la xiqueta més bonica que havia vist en la vida (tampoc he vist moltes). Vaig arrimar-me a ella amb molt de silenci per a no espantar-la però es girà i em va veure. No va cridar com normalment fan els humans, no. Es va quedar mirant-me i em va preguntar quin era el meu nom. Jo no sabia que fer ni que dir, estava molt nerviós i l'únic que se me’n va ocórrer va ser pegar un crit i eixir volant cap a la cova.

Vaig passar unes dies molt estranys, no sabia que em passava, notava alguna cosa en la panxa, com si tinguera papallones. La meua germana em deia que estava enamorat. Però, com anava a estar enamorat d'una humana? no podia ser.

Al quint dia, vaig fer-me el valent i vaig tornar a eixir. Allí estava ella, tan bonica, amb eixos ulls blaus com el meu cel.

Vaig acostar-me a ella i tartamudejant li vaig dir: -Mik-vi, em di-uen Mik-vi i- a -tu? Hola Mikvi, a mi em diuen Matora, vols jugar amb mi?

Jo no sabia que dir-li, com anava a jugar jo, un rat penat, amb un humà?

Doncs, com jo era tan valent, li vaig dir que sí. Ella corria, jo volava, m'agafava de les ales i pegàvem voltes per tot arreu. Fent eixes coses estiguérem molts anys i sense adonar-nos vàrem créixer.

Un dia, Matora no estava on sempre i vaig decidir anar a buscar-la més lluny. La vaig trobar, però.... que és això???? En qui està? Ooooh, no, no, s'estava besant amb un humà, no podia creure el que estava veient.

Em vaig posar molt trist, jo que anava a dir-li que m' havia enamorat d'ella!! Acabava de discutir amb mon pare perquè ell anava a passar-me ja la corona i jo no volia. Jo sols volia estar amb Matora.

Ella em va veure i molt contenta es va acostar i em va dir:- "Hola Mikvi, et presente a Epty, és el meu nuvi." Vaig mirar-la amb els ulls molt tristos i vaig començar a volar sense dir una paraula.

Vaig parlar amb mon pare i li vaig dir: "Pare, ja és hora de que jo siga el rei"

-"Però, com es això? Per què has canviat d'opinió?"

Li vaig contar tota la història. Al principi s’enfadà molt amb mi, però després me digué:

-" Eres com jo, a mi em va passar el mateix, ta mare també era humana".

Cooooooom? Ma mare? Una humana? Com podia ser això? No m'ho podia creure. Com va a ser ma mare una humana?" Li vaig preguntar. I em contà un secret que només ho saben poquets rats penats, sols els més importants.

Em contà que passant la muntanya hi ha un xicotet llac, que la seua aigua és màgica i el humà que la beu, es converteix en rat penat per a sempre i que ma mare va beure eixa aigua perquè es va enamorar de mon pare.

Dos dies abans de la coronació, el meu pare em va convidar a eixir amb ell i amb els altres mascles de la cova a buscar menjar per a la festa de coronació. Em va dir que ja estava preparat per a acompanyar-los.

Només eixir de la cova, allí estava ella, era Matora i tenia eixos ulls dels que m'havia enamorat, molt tristos. Es va girar com la primera vegada i cridar:

-Pare, aquesta és Matora.

-Perquè estàs tan trista? Li vaig preguntar.

-Perquè te'n vas anar d' eixa manera? Em preguntà Matora. –He estat molt trista des d'aquell dia.

Li vaig contar que estava enamorat d'ella i al veure-la besant-se amb Epty no ho vaig poder suportar.

-Pero Mikvi, m'ho tenies d’haver dit, perquè jo sentia el mateix. Però açò és un amor impossible, jo sóc una humana i tu un rat penat. Va dir Matora.

-Hi ha una solució. Li digué. –Però jo no te puc obligar. l mon pare i jo li contarem el secret del llac màgic.

No s'ho va pensar dues vegades: -On està eixe llac? Vull beure l'aigua màgica, vull convertir-me en una rata penada. T'estime, estic enamorada de tu i vull passar la resta de la meua vida amb tu, i em dóna igual com siga.

Aleshores, mon pare ens portà al llac, Matora va beure de l'aigua màgica i es va convertir en la rata penada més bonica del món.

Entrarem a la cova i tots els rats penats que hi havia, vos assegure que eren molts, varen dir a la vegada: -OOOOOOOOHHHHHHH!!!! Qui és aquesta rata penada??? Estaven sorpresos.

- Escolteu-me tots!!! Vaig cridar.

Aquesta és Matora, la meua novia i futura reina de Cantarit.

Va arribar el dia de la coronació i també de la meua boda amb Matora. Va eixir tot perfecte.

Hui és el dia de la coronació del meu fill, i per a celebrar-ho hem eixit tots de la cova i estem volant pel cel que una vegada em va fer somiar.

FI